1. Introducció

La intenció de documentar en aquest article un tema com UEFI és ajudar a totes aquelles persones que puguen tindre problemes realitzant instal·lacions de sistemes operatius lliures que, a causa de les diferents peculiaritats que presenta aquest “nou” sistema, obliguen a canviar algunes de les antigues concepcions que eren utilitzades tradicionalment en sistemes basats en BIOS.

2. Objectius

Aquest article pretén realitzar un recorregut per tota la terminologia habitual, donant a usuaris i usuàries un coneixement de totes aquelles característiques que són utilitzades hui dia en computadores. Amb el coneixement de tota la terminologia és més senzill comprendre com funciona una arrancada d'una computadora des que es pressiona el botó fins que és presentat el sistema per a ser utilitzat. Tot això es pretén documentar amb un llenguatge i enfocament pràctic i amigable que l'usuari puga comprendre i assimilar fàcilment, perquè el puga posar en pràctica i així aconseguir el seu objectiu.

Habitualment un usuari ,quan disposa d'una computadora (especialment portàtil), no parteix d'una situació inicial on no té cap programari disponible. Normalment, en el moment de realitzar la compra, aquesta computadora ve proveïda d'un sistema operatiu perquè puga ser utilitzada ràpidament, generalment el Microsoft Windows. Això està bé perquè és el sistema d'escriptori més utilitzat hui dia i amb alta probabilitat és el que l'usuari necessitarà; no obstant això, aquells usuaris que, per qualsevol motiu, desitgen disposar d'un sistema operatiu lliure es troben amb una problemàtica addicional, ja que necessitaran espai addicional per a la instal·lació, fer canvis de funcionament en la seua computadora o entendre com és l'arrancada d'aquesta.

Aquesta problemàtica per a usuaris que desitgen provar o utilitzar un sistema operatiu lliure presenta característiques que han de ser tingudes en compte.

Generalment es desitja que el nou sistema convisca amb el sistema existent, atés que no volen prescindir-ne del que tenen prèviament. Això no implica cap problema a l'hora de realitzar la instal·lació perquè hui dia tots els sistemes lliures estan preparats per a aquesta forma de funcionament, però sí que afig algunes necessitats que poden ocasionar que l'usuari no siga capaç de realitzar la instal·lació amb èxit o siga molt més dificultosa.

Aquest article també pretén oferir informació a tots aquells usuaris de computadora portàtil que, a causa d'una falta d'estandardització, presenten característiques pròpies en la manera d'accedir als sistemes de configuració del maquinari, que sovint també dificulten la tasca de preparar la computadora com l'usuari desitja.

3. Terminologia

Ací es defineixen tots els conceptes que seran utilitzats en aquest article. És important llegir-los en ordre perquè els termes posteriors fan ús dels termes anteriors.

Maquinari:

Totes aquelles parts físiques que componen un ordinador: peces internes, perifèrics, etc. En general, tot el que pot ser tocat per les mans de l'usuari.

Programari:

Tots aquells programes o aplicacions que poden funcionar en un computador.

El sistema operatiu és una part d'aquest programari. És molt important, atés que generalment tots els programes i aplicacions requereixen d'aquest programari (sistema operatiu) per a poder funcionar; és a dir, generalment tots els programes són executats a través d'un altre programa anomenat sistema operatiu. Per això necessitem que aquest funcione correctament.

Exemples de sistemes operatius: Microsoft Windows, Linux, MacOS.

Microprogramari:

Generalment és un sistema programari que va inclòs i complementa el funcionament d'alguna peça de maquinari i que no se sol modificar fàcilment. Tan sols és utilitzat per a proporcionar característiques o maneres de modificar els ajustos d'aquesta peça de maquinari per part del fabricant d'una forma senzilla.

BIOS (Basic Input Output System): traduït → (sistema bàsic d'entrada i eixida)

És el sistema que tradicionalment ha sigut utilitzat i que ara ja ha sigut reemplaçat per un de més modern i amb més característiques (UEFI).

És un sistema bàsic en una computadora. És el primer que és activat just després de pressionar el botó d'encesa. Aquest xicotet sistema és l'encarregat de fer les tasques necessàries per a comprovar i preparar totes les parts i components que componen l'ordinador perquè puguen començar a ser funcionals quant a maquinari i deixar tot preparat perquè el sistema operatiu (que serà carregat posteriorment) puga continuar amb una inicialització més específica amb el sistema operatiu.

Aquest sistema (programari) està sempre instal·lat en un ordinador en el moment de la compra, atés que està gravat en un xip intern dins dels components de l'ordinador i, si no hi fora present, no serviria per a res l'ordinador; per això a vegades se l'anomenat com el “microprogramari” de la placa base o del computador.

La incorporació d'aquest “programa” és tasca del fabricant de les peces del computador. Per això cada fabricant el personalitza i el presenta com millor li sembla. Encara que existeixen uns certs costums per a la seua utilització, la veritat és que no està estandarditzat i es poden presentar diferències entre les versions d'un fabricant i les d'un altre.

I ací comença algun dels típics problemes que es presenten a alguns usuaris. El primer problema es presenta especialment als usuaris de computadores portàtils, que troben dificultats per a utilitzar aquest sistema per a la configuració del computador. Com que és un sistema molt bàsic, que només s'executa just després de pressionar el botó d'encesa, aquest requereix que es prema una determinada tecla del teclat de manera constant (o en alguns models fins i tot un botó especial) just després de pressionar el botó d'encesa de la computadora.

Encara que aquesta tecla per a utilitzar aquest sistema sol ser una de les tecles F<número><número> que apareixen a la part de dalt del teclat, cada fabricant pot triar la que desitge i no està estandarditzat, més enllà que generalment és alguna d'aquestes tecles F<número><número>.

En aquest article es mostrarà una taula amb les tecles més habituals per a començar a utilitzar aquest xicotet programari segons els diferents fabricants de computadores, així com captures de pantalla amb exemples de com són presentades les opcions rellevants que són tractades en aquest article.

UEFI (Unified Extensible Firmware Interface): traduït → (Interfície unificada i extensible per a microprogramari)

És l'evolució moderna del sistema BIOS d'acord amb una especificació EFI. No obstant això, en aquest article es tractarà i nomenarà per comoditat i major comprensió com a UEFI o bios UEFI, com el programari que fa les tasques d'inicialització i no com una especificació estandarditzada del programari que compleix aquesta tasca.

Aquest sistema bàsic d'inicialització del computador, quan s'utilitza en la seua manera més “pura”, generalment presenta temps d'arrancada considerablement més ràpids que quan s'utilitzen maneres "legacy" o CSM, els quals presten suport a característiques més antigues per tal de mantindre la compatibilitat i han de fer més tasques de detecció o configuració addicionals a una arrancada estàndard.

Aquest canvi d'un sistema BIOS a UEFI ha sigut necessari atés l'increment en les característiques que s'han anat necessitant amb l'aparició de nou maquinari i noves formes de funcionament per a les computadores. Aquestes noves característiques no eren senzilles de gestionar amb un sistema tan antic com el sistema BIOS.

Exemples d'aquestes característiques són, per exemple, que hui dia un ordinador pot requerir que, abans d'iniciar el sistema operatiu, tinga capacitat de comunicar-se per xarxa o bé que el sistema operatiu siga carregat des d'un dispositiu USB o bé que es puguen connectar discos de gran capacitat a través d'USB o que les capacitats gràfiques han de ser més ben gestionades des de l'inici del computador o bé que la pantalla haja de ser oferida pel bus USB.

Un sistema UEFI no té perquè ser “dolent”, perquè és com un sistema BIOS millorat i actualitzat; no obstant això, alguns usuaris mesclen conceptes que han sigut malinterpretats com les característiques de seguretat que ofereixen els nous sistemes UEFI i que presenten el segon problema. No s'han de confondre les característiques per a limitar (Secure Boot) o evitar la càrrega de programari (el sistema operatiu) que no estiga degudament autoritzat (signat) amb el mateix sistema UEFI, perquè aquestes característiques són tan sols això: característiques que poden ser desactivades pels usuaris als quals no agraden, no desitgen o no necessiten i que sí que puguen interessar a altres usuaris.
Pel que fa a la usabilitat d'aquest “nou” sistema, es presenta de la mateixa forma que l'“antic” sistema BIOS: s'accedeix, just després d'accionar el botó d'encesa, pressionant de manera constant generalment alguna de les tecles F<número> de la part superior del teclat.

Quan s'entra en la manera de configuració d'UEFI, després de pressionar la combinació de tecles, es presenta a l'usuari una pantalla gràfica a través de la qual es mostra informació del maquinari detectat (CPU, memòria, perifèrics, temperatures, voltatges, i altres paràmetres) connectats, juntament amb una gran quantitat d'opcions possibles que poden ajustar-se segons l'ús o desig de l'usuari.

Encara que pot haver-hi gran quantitat d'ajustos dels quals sovint l'usuari desconeix per a què són utilitzats, generalment els que se li presenten són vàlids i tan sols cal entrar a canviar l'ajust que es coneix i es desitja canviar, i deixar igual tota la resta. També, com a missatge a l'usuari, no s'ha de tindre por de fer algun canvi en aquest sistema, perquè tot és reversible i és un procés que tampoc cal fer habitualment. Generalment, es configura en els primers moments de la compra de l'equip i ja no és necessari tornar a tocar-ho durant l'operativa normal en la vida de l'equip. Si es canvia alguna cosa per valors no adequats, sempre és possible canviar-los una altra vegada o restaurar-los tots per a deixar-los com a l'inici.

CSM (Compatibility Support Module): traduït → (mòdul per a suport de compatibilitat)

Aquest mòdul addicional és una opció dins d'UEFI en un sistema modern. Aquesta opció pot ser activada i desactivada, i permet que una UEFI presente la mateixa manera de funcionament com si es tractara d'una BIOS antiga quant a estructures de dades en el disc, arrancada, maneres gràfiques i dispositius.

En fer el canvi per a activar aquesta opció, el sistema UEFI actuarà com si d'una “antiga” BIOS es tractara; no obstant això, per a bé i per a mal, UEFI perdrà alguna de les característiques que UEFI ofereix i requerirà utilitzar els mètodes “antics” per a instal·lar un sistema operatiu, per exemple, el mode FastBoot pot no ser usable utilitzant aquesta configuració.

Aquest mòdul forçarà l'ús d'un sistema de partició basat en MBR, com es definirà més endavant, mentre que les particions basades en GPT poden no ser interpretables utilitzant aquesta manera.

Mode Legacy: traduït → (manera heretada)

Aquesta manera de funcionament actua com una opció híbrida entre la manera UEFI (pur) i CSM per a una bios UEFI, en la qual pot mostrar les interfícies que presenta una BIOS antiga utilitzant particions basats en GPT.

Aquesta opció pot presentar en un mateix menú d'arrancada tanta entrades de sistemes amb arrancada UEFI (amb carregadors *.efi) com amb entrades des de la taula GPT o MBR.

No tots els computadors poden oferir aquesta manera de funcionar en la seua configuració UEFI o presentar una altra nomenclatura, encara que és el més habitual.

Partició i format de la partició:

És una manera de “trossejar” o bé dividir l'espai d'emmagatzematge que existeix en un disc dur. Aquest “trossejament”, generalment, és realitzat per a separar les dades del sistema operatiu de les dades que genera o utilitza l'usuari. Així és possible realitzar un esborrament de totes les dades del sistema operatiu per a reemplaçar-lo mantenint intactes les dades importants per a l'usuari.

Cadascun d'aquests trossos del disc dur disposa d'una organització o “índex” per a emmagatzemar i trobar les dades que en aquest tros de disc dur s'emmagatzemen. Aquesta forma per a organitzar el contingut d'una partició es diu format de la partició.

Una partició tan sols és una manera d'establir uns límits en el disc dur perquè en aquest espai es puga emmagatzemar fitxers de dades i poder organitzar-los d'alguna forma. És necessari aplicar un format a aquest espai (establir una organització) que permeta classificar-los i trobar-los fàcilment.

Existeixen multitud de formats diferents cadascun amb les seues característiques i particularitats. Linux n'utilitza uns i Windows n'utilitza uns altres, i aquest és un dels motius pels quals per a realitzar una instal·lació conjunta de Linux i Windows es requereix realitzar una partició en el disc dedicada per a Linux exclusivament. Això pot presentar també un tercer problema per a l'usuari que no té molts coneixements i que està iniciant-se en l'ús d'un segon sistema operatiu.

Bootloader: traduït -> (Carregador d'arrancada)

Una xicoteta porció de codi programari que generalment permet que continue la inicialització després de les tasques de la BIOS i que comence a carregar l'inici del sistema operatiu emmagatzemat en una partició del disc dur.

MBR (Màster Boot Record): traduït -> (Registre/taula mestre/a d'arrancada)

El MBR o registre mestre d'arrancada és la forma tradicional que posteriorment a l'execució de les tasques d'inicialització que realitza la BIOS comença l'execució del sistema operatiu.

Es compon d'una taula de grandària fixa, que està emmagatzemada just al principi del disc dur. En cada fila es defineix com és cada tros del disc dur (partició) i cada partició es defineix anotant una posició d'inici i una altra de fi d'aquesta partició.

En una arrancada d'un ordinador, després de les tasques que realitza la BIOS, es llig la informació d'aquesta taula i s'executa una xicoteta porció de codi (carregador o bootloader) que comença a llançar el sistema operatiu que està emmagatzemat en alguna de les particions que ella defineix.

Aquest mètode tradicional, ha sigut funcional fins ara, però amb el pas del temps s'han anat acumulant desavantatges que donen peu a crear alguna cosa millor que permeta les noves possibilitats i elimine els desavantatges que s'han anat presentant.

Amb el creixent augment de la grandària de la informació que es desitja emmagatzemar, han evolucionat els discos durs per a oferir cada vegada un emmagatzematge major, la qual cosa és un dels primers problemes per a MBR, atés que, en tindre una grandària definida i fixa per a anotar les marques de principi i fi d'una partició, tot i que s'utilitzen valors numèrics cada vegada més alts, en ser fixa la grandària, al final no és possible representar aquestes xifres. És com si s'haguera de representar “cent” amb només dos números: no és possible.

Un altre problema és que, amb discos de major capacitat, la quantitat de particions que pot contindre un disc probablement augmenta respecte als antics discos més xicotets i, com la grandària de la taula és fix, també ho és el nombre de possibles particions que aquesta taula pot definir.

Per tots aquests problemes, i alguns altres que no s'han comentat perquè no són tan rellevants, s'ha creat una evolució d'aquest sistema MBR per a resoldre tots aquests problemes i donar solucions a l'usuari. El nou sistema per a definir particions i, per tant, per a ordenar la informació en un disc dur és nomenat com a GPT.

L'ús d'aquesta manera condiciona el funcionament de la UEFI amb el mòdul CSM actiu necessàriament.

GPT (GUID Partition Table, Global Unique Identifier Partition Table): traduït -> (Taula de particions d'identificadors únics globals)

GPT presenta millores tant d'organització de la informació, millores en seguretat i protecció de les dades, així com un ús més còmode per a ser utilitzat.

Algun dels seus avantatges són: Permet discos de major grandària; permet gran quantitat de particions; permet tindre còpies d'aquesta taula escampades pel disc dur per a evitar que només estiga en un lloc i puga corrompre's fàcilment, i evita execució de codi en ella.

Atés que no permet, per seguretat, l'execució de codi, aquest mètode generalment pot utilitzar una altra partició per a emmagatzemar el codi del carregador d'arrancada (partició ESP o BBP (Bios Boot Partition))

ESP (Efi System Partition): traduït -> (Partició del sistema d'interfície de microprogramari extensible)

La partició per a carregadors d'arrancada d'un sistema UEFI és nomenada partició ESP. Aquesta partició pot estar allotjada en qualsevol mitjà d'emmagatzematge; és a dir, tant en el disc dur de l'ordinador com en un disc dur o memòria extraïble. Això no limita al fet que només hi haja una partició definida: cada mitjà d'emmagatzematge pot tindre una partició ESP dedicada a l'arrancada d'aquest mitjà o altres mitjans.

Atés que pot estar en qualsevol mitjà d'emmagatzematge, s'ha definit com a estàndard que aquesta partició ha de suportar el format FAT32 (encara que pot suportar altres sistemes de fitxers de manera opcional), el qual és molt comú en mitjans extraïbles, és senzill, àmpliament documentat i pot ser utilitzat des de multitud de sistemes operatius o dispositius maquinari.

En aquesta partició s'emmagatzemen fitxers binaris anomenats aplicacions EFI, generalment amb extensió d'arxiu nomenada com a “efi”. Aquests fitxers “efi”, són aplicacions que poden ser llançades per un sistema UEFI i que realitzen característiques de bootloader, encara que no estan limitades a això, poden executar aplicacions a l'ús, com seria el cas d'utilitats per a realitzar test de memòria, rescatar un sistema o altres característiques.

Alguns noms de carregadors d'arrancada que poden estar emmagatzemats en aquesta partició són per al cas de sistemes Windows (bootmgfw.efi) o bé per a sistemes Linux (shimx64.efi, bootx64.efi i grubx64.efi). El fitxer bootx64.efi sol ser el mateix que shimx64.efi, però dins del directori BOOT, aquest pertany a l'entrada que defineix l'estàndard genèricament per a arrancar des d'una unitat /EFI/BOOT/boot.efi

NVRAM (Senar Volatile Random Access Memory): traduït -> (memòria d'accés aleatori no volàtil)

És una xicoteta porció de memòria situada en la placa base de l'ordinador que no s'esborra encara que l'ordinador s'apague. Aquesta memòria complementa la funcionalitat que s'ofereix juntament amb el codi d'UEFI per a emmagatzemar informació sobre els valors i opcions seleccionades en la interfície d'UEFI.

Juntament amb aquesta informació, i atès el tema de l'article, hi ha també una cosa important que s'emmagatzema en aquesta porció de memòria que és una llista dels possibles carregadors d'arrancada que l'ordinador “recorda” per a poder llançar el fitxer i, per consegüent, el sistema operatiu.

Aquesta llista d'entrades per a l'arrancada és una llista ordenada, amb la qual cosa, quan s'arranca l'equip, UEFI tracta de carregar la primera entrada. Si no funciona correctament o no és possible, passarà a la segona i així successivament.

L'ordre de les entrades es pot canviar tant des de la interfície de configuració UEFI (a la qual s'accedeix en iniciar l'equip i prémer repetidament una tecla F<número> del teclat), com des d'aplicacions dins del sistema operatiu.

Per defecte, i sense possibilitat de ser esborrats, UEFI sempre inclou entrades en l'NVRAM similars a “HDD” (un disc dur) “USB” (un dispositiu extraïble) “PXE” (per xarxa). A més d'aquestes entrades (que són genèriques), a mesura que s'instal·len sistemes operatius, s'afigen noves entrades nomenades amb el nom del sistema operatiu i que apunten a un dels fitxers efi que són emmagatzemats en la partició ESP.

Keys: traduït -> (Claus)

Aquest terme es refereix a unes claus que són utilitzades per a validar alguna cosa, de manera similar a una contrasenya que només coneixen els convidats a una festa que estan autoritzats i que, si no la presentes i està en la llista de contrasenyes autoritzades, no et permeten entrar a la festa.

En el context UEFI, es fa referència a les claus de signatura que estan autoritzades en una manera Secure Boot.

SecureBoot: traduït -> (arrancada segura)

Aquesta és una de les característiques més criticades de la implantació de sistemes UEFI, atés que, com que és una característica enfocada a la seguretat, limita l'execució de determinats carregadors d'arrancada (bootloader), la qual cosa dificulta una mica l'execució d'un carregador d'arrancada per a sistemes operatius lliures. Tot això, però, eren objeccions que ja estan solucionades fa molt de temps. Hui dia les distribucions Linux ofereixen tota la funcionalitat per a suportar qualsevol mètode d'instal·lació.

Funcionen de la manera següent: Quan acaben les tasques d'inicialització d'UEFI, es llig l'NVRAM i s'obtenen les entrades per ordre. Ara s'intenta llançar el fitxer efi que marca la primera entrada, però si està activa la funcionalitat de SecureBoot (recordem que pot estar activa o desactivada), aquest fitxer ha d'estar signat i ha d'estar en la llista de signatures autoritzades. Si no està autoritzada la signatura, no s'executa aquesta entrada i s'intentarà amb les següents el mateix procés.

El problema que en els inicis es va donar (època de Microsoft Windows 8.0) i que va ocasionar la mala fama d'UEFI (especialment en els entorns de programari lliure) està ocasionat (explicat de manera senzilla) perquè la llista de signatures autoritzades que inclouen les diferents UEFI que proporcionen els fabricants no inclouen moltes signatures per a cada distribució i clarament, si no està autoritzada per a executar res, tampoc ho està per a afegir noves signatures autoritzades, amb la qual cosa només estaven incloses les signatures de companyies que podien pagar-les i que són representatives en la indústria (com ara Microsoft), i es deixaven de costat multitud de projectes que no complien els requeriments.

Aquests problemes han sigut solucionats per companyies com RedHat o Canonical que han aconseguit versions signades i autoritzades d'un carregador per a poder iniciar l'execució del sistema operatiu utilitzant la manera Secure Boot activat i que a través d'aquest carregador altres distribucions poden beneficiar-se també, juntament amb uns requeriments menys exigents per part de Microsoft per a passar de ser un requeriment a una recomanació l'ús de Secure Boot activat.

En el cas de Linux, es disposa d'aplicacions efi com shimx64.efi (recordem que és un bootloader per a Linux amb la signatura de Microsoft i que físicament es tracta d'un fitxer emmagatzemat en la partició ESP), que en estar autoritzat permet llançar un altre carregador d'arrancada en una segona etapa, és a dir, es posa enmig d'UEFI i el carregador estàndard de Linux (Grub) per a realitzar la validació i continuar el procés d'arrancada amb el carregador o aplicació que es desitge.

A través d'aquest carregador en l'inici poden afegir-se noves claus executant l'aplicació (MokManager.efi) o bé carregar una versió del carregador estàndard de Linux (Grubx64.efi, version signed).

Encara que és perfectament funcional realitzar hui dia instal·lacions Linux amb Secure Boot activat, és aconsellable desactivar aquest paràmetre (Secure Boot), excepte si s'està en entorns corporatius on la seguretat del sistema ha de ser màxima, pel fet que quan està actiu pot interferir en alguns controladors de targetes gràfiques, virtualització, altres perifèrics i altres sistemes operatius. A més, l'arrancada des de dispositius per a instal·lació de determinades distribucions Linux pot veure's interferida si no està preparat per a això.

Si es desitja poder compilar un kernel (nucli) de forma personalitzada, serà necessari desactivar la característica de Secure Boot o bé realitzar una compilació que ferma el nucli i els seus mòduls i posteriorment afegir aquesta signatura a les claus acceptades pel carregador.

DualBoot: traduït -> (arrancada dual)

Aquest terme fa referència a una instal·lació de Linux en la qual conviu amb un altre sistema operatiu, i que permet que quan la màquina arranque es presente un menú de selecció del sistema operatiu que es desitja iniciar.

Fast boot: traduït -> (inici ràpid)

Aquesta és una característica heretada de sistemes Microsoft Windows que permet una arrancada més ràpida de la computadora. És una característica semblant a l'opció d'hibernar un sistema.

Quan un sistema està en funcionament i es desitja parar d'utilitzar-lo, es poden realitzar diverses accions:

• Realitzar un apagament completament, amb la qual cosa quan s'inicie de nou han de realitzar-se totes les tasques de comprovació i inicialització des del maquinari fins al sistema operatiu. Aquest mètode és el més lent, però també és el més segur i de confiança, especialment quan es barregen diferents sistemes operatius.
• Realitzar una hibernació en la qual tot el contingut de la memòria RAM és copiat en el disc dur. En la pròxima arrancada, ha de llegir-se i carregar una altra vegada la memòria RAM. Una vegada completat el procés, el sistema operatiu es presenta en l'estat tal qual l'usuari el va hibernar. Aquest procés és una mica lent, atés que ha de realitzar una còpia de tota la memòria en el disc (i la memòria pot hui dia ser molt gran), però presenta l'avantatge que no té consum d'energia. No obstant això, en la següent arrancada no es podrà seleccionar un altre sistema operatiu, atés que es restaurarà l'anterior.
• Realitzar una suspensió, en la qual s'apaga tot el maquinari excepte la memòria RAM. Quan s'inicia l'ordinador de nou tan sols es torna a encendre el maquinari i el sistema torna a estar en l'estat on l'usuari el va deixar. Aquest efecte generalment es dona quan l'usuari baixa la tapa del computador portàtil. Té l'avantatge d'aconseguir una arrancada instantània, però el desavantatge és que continua consumint una quantitat d'energia que no pot mantindre's de forma continuada i també que no es pot canviar l'inici a l'altre sistema operatiu.
• Utilitzar FastBoot i apagar: En tal cas, es realitza una hibernació reduïda al nucli del sistema i dels controladors dels dispositius connectats, aconseguint un posterior encés molt més ràpid; no obstant això, si es desitja canviar el sistema operatiu que arranca, aquest mètode no ajuda.

Per a una instal·lació de múltiples sistemes operatius i en general si el sistema utilitzarà Linux, la recomanació més important és que aquesta opció siga desactivada, maximitzant la compatibilitat, l'estabilitat del sistema i evitant problemes estranys, siga una instal·lació dual o no, s'utilitze Linux o Windows.

L'ús actiu d'aquest mode pot dificultar l'accés a la configuració d'UEFI en alguns models de computadora en determinades situacions, o bé generar errors en la detecció de dispositius USB connectats al computador; per això, la recomanació és desactivar aquesta característica.

4. Resum i consells per a un sistema operatiu i UEFI

Hui dia, encara continua sent possible realitzar una instal·lació tradicional basada en MBR encara que es tracte d'un computador d'última generació; no obstant això, s'aconsella utilitzar els mètodes actuals basats en UEFI amb GPT i desactivant FastBoot.

Es pot pensar en principi que existeixen múltiples combinacions possibles ateses les diferents tecnologies (BIOS, UEFI, MBR, GPT, ESP, Secure Boot) que poden confondre els usuaris novells; no obstant això, i per a ser concís, hui dia totes les instal·lacions han de basar-se en UEFI i GPT utilitzant una partició ESP, la instal·lació del sistema operatiu és perfectament segura tant si s'utilitza Secure Boot activat o no.

Si es disposa d'un sistema operatiu actualment instal·lat en la computadora i es desitja mantindre'l (com pot ser el cas d'un computador portàtil que en el moment de la compra ja es proveeix amb un sistema Microsoft Windows preinstal·lat), s'afig un requeriment que condiciona la instal·lació del segon sistema operatiu sol en el cas de disposar de Microsoft Windows 8.0 i inferiors, si el sistema operatiu és superior a Microsoft Windows 8.1 com hui dia és Windows 10, no és un problema fer canvis en el funcionament de Secure Boot, el sistema continuarà sent funcional.

En el cas (minoritari) de Microsoft Windows 8.0, si el sistema actualment instal·lat ha sigut preparat per a arrancar en una manera, no pot reconfigurar-se automàticament per a suportar una altra manera d'arrancada. Això vol dir que, una vegada instal·lat aquest sistema operatiu amb un determinat ajust en la inicialització, tots els altres sistemes operatius que s'instal·len en aquest computador han de seguir el mateix mètode d'instal·lació. En cas contrari, si es canvia el mode de funcionament UEFI, només el sistema operatiu que haja sigut instal·lat amb aquest ajust serà accessible i podrà arrancar amb èxit. Per això, convé actualitzar a versions superiors del sistema operatiu preinstal·lat i posteriorment realitzar la instal·lació de Linux.

A tall de resum, s'ha de realitzar les següents comprovacions, majorment fixant-se en la manera de particionatge actual i menys en la manera de funcionament de Secure Boot, atés que hui dia ja no es presenta com un requeriment a tindre en compte:

5. Comprovacions prèvies en un sistema Microsoft Windows per a veure'n el funcionament i particionatge:

Si es disposa prèviament d'un sistema Microsoft Windows, probablement el mode UEFI estiga instal·lat i, per tant, s'estiga utilitzant amb quasi total seguretat. Per a fer-ne la comprovació, es poden realitzar les següents accions.

Executem el següent comandament per a veure amb quin mètode està funcionant; executem msinfo32.exe; ho podem executar prement la combinació de tecles + , teclejar msinfo32 i prémer Intro. S'obté una pantalla amb la següent informació.

Ací es comprova que Microsoft Windows està instal·lat en mode UEFI.

Ací es comprova que està funcionant en mode Legacy (mode BIOS)

A banda d'aquest mètode, també es pot comprovar observant com està realitzada la disposició de les particions en el disc principal. Com s'ha comentat anteriorment, cal recordar que una instal·lació mitjançant UEFI té el requeriment d'almenys una partició en el disc del tipus ESP, en la qual s'emmagatzemen els fitxers de carregador d'arrancada.

Per a comprovar com és la disposició de particions en un sistema Microsoft Windows, podem executar diskmgmt.msc, per a això podem teclejar +, teclejar diskmgmt.msc i prémer , s'obté un diàleg on comprovem la disposició de particions en els discos instal·lats.

Ací es comprova com en el primer disc existeix una xicoteta partició ESP per als carregadors o bootloader.

Ací es comprova que no existeix una partició del tipus ESP; per tant, és una instal·lació legacy (BIOS)

Comprovacions prèvies si existeix un sistema Linux:

Per a comprovar si el sistema actual està funcionant en manera UEFI, podem esbrinar-ho executant en una terminal el següent comandament:

[[ -d /sys/firmware/efi ]] && echo UEFI || echo BIOS

Si existeix el directori /sys/firmware/efi, és que està funcionant en manera UEFI. En cas contrari, és que estem funcionant en manera BIOS.
 

6. Requeriments i resum

Al marge de consideracions prèviament dites, s'han de seguir els següents consells:
 

• Desactivació de la manera FastBoot
• Si el computador és recent, segur que està utilitzant una BIOS basada en UEFI. Per tant, hem d'utilitzar mètodes UEFI i realitzar un particionatge GPT que és el mètode de particionatge que requereix UEFI
• Si el computador és molt antic, no es disposarà d'una bios UEFI i, per tant, és recomanable utilitzar el mètode tradicional de BIOS i MBR, i en cas d'actualització de la computadora, s'haurà de configurar amb la manera CSM actiu.
• Es pot deixar actiu o desactivat la manera Secure Boot, especialment si no és un entorn corporatiu; no obstant això, per compatibilitat és aconsellable desactivar-lo, la qual cosa encara que no necessari permet compilar nuclis no signats i mòduls de tercers (programari com virtualBox o controladors de targetes gràfiques).

En resum, utilitzar UEFI implica utilitzar particionatge GPT i a més requereix tindre una partició ESP i de forma més comuna formatada en FAT32 per a emmagatzemar els bootloader, a més de les altres particions que es desitgen per a emmagatzemar el sistema operatiu.
El contrari no sempre és cert, sent possible utilitzar particions GPT amb sistemes BIOS, però no és el més comú i no és rellevant a l'efecte d'aquest article. Aquest mètode simplement proporciona els avantatges del particionatge GPT per a sistemes antics, que no té res a veure amb el tema UEFI, i pot provocar fallades estranyes en determinades computadores.
Un altre requeriment que cal esmentar és relatiu a l'arquitectura del computador. Hui dia i des dels últims quinze anys tots les computadores utilitzen arquitectures 64 bit. Un sistema UEFI i GPT requereix arquitectures i sistemes operatius basats en 64 bit; és a dir, si es desitjara realitzar instal·lacions 32 bit seria necessari usar maneres de compatibilitat UEFI (CSM) perquè actue com BIOS i utilitzar particions MBR.

 

7. Coneixement de la interfície UEFI en una computadora

El primer per a poder familiaritzar-se i fer ús de les característiques que ens ofereix la computadora és poder accedir a la configuració d'una bios UEFI. Per a això, com ha sigut comentat anteriorment, cal realitzar una pulsació repetida en una certa tecla del teclat just després de prémer el botó d'encesa de la computadora.
Generalment, en sistemes BIOS era utilitzada la tecla ",". En sistemes UEFI és utilitzada la tecla encara que això és una cosa no estandarditzada, especialment en computadores portàtils; per això s'adjunta una taula amb les combinacions més freqüents segons els fabricants o models més comuns de computadores.
Combinacions més comunes de tecles per a iniciar la interfície de configuració segons fabricador/model:

Una vegada premut el botó d'encendre i de manera seguida es realitzen múltiples pulsacions de la tecla en qüestió per al nostre model, poden ocórrer tres coses:

1. Es comença a iniciar el sistema operatiu que es tenia instal·lat prèviament: Això significa que no hem utilitzat la tecla correcta. Haurem d'utilitzar una altra tecla de les opcionals, no obstant això, a vegades com a ajuda, la pròpia computadora informa per pantalla amb un missatge en l'inici quina tecla és la requerida per a entrar a configurar la BIOS.

2. No s'ha encertat amb la tecla correcta i es queda una pantalla en negre i probablement acaba informant amb un missatge similar a “Operating system not found” o “Network Boot….. PXE…. Error” o “No bootable device” o “Missing operating system”: Això és pel fet que no ha aconseguit trobar un sistema operatiu per a arrancar, probablement perquè:
A) És un sistema que encara no ha sigut instal·lat i no disposa de cap sistema operatiu prèviament instal·lat
Perquè s'ha canviat des de la BIOS/UEFI l'ordre d'arrancada i està tractant d'iniciar des d'algun dispositiu que no disposa d'una instal·lació de sistema operatiu.
C) Perquè ha sigut canviat la manera de funcionament UEFI i el sistema previ havia sigut instal·lat en una altra manera d'arrancada
D) Perquè ha sigut eliminada la partició UEFI amb els carregadors d'arrancada (bootloaders) o bé els fitxers efi dels carregadors (bootloaders)
E) Perquè el disc dur està danyat (poc probable si no ha patit maltractament)

3. S'inicia una finestra de configuració que clarament és diferent de qualsevol programari o sistema operatiu que tinguem instal·lat o pretenguem instal·lar.
Aquesta finestra pot tindre múltiples aspectes, perquè cada fabricant la confecciona com millor desitja, encara que existeixen més o menys una convenció dels ajustos que ofereixen.

Aquest seria l'aspecte d'una BIOS tradicional. Actualment ja està molt en desús, encara que, com que no hi ha tants fabricants, disposava d'un aspecte i ubicació dels elements més estàndard:

En l'actualitat les bios UEFI són clarament recognoscibles pel fet que en ser més modernes tenen majors capacitats gràfiques i presenten interfícies molt més elaborades en la seua majoria.

En models inicials de la marca Dell o Acer són molt similars a les anteriors, encara que aquestes són bios UEFI. En models més moderns tendeixen a evolucionar amb capacitats molt més elaborades gràficament.

En altres models molt més comuns o actuals les diferències gràfiques són evidents.

A causa de la gran quantitat de fabricants i l'evolució de les interfícies gràfiques resultaria impossible realitzar un complet manual que puga guiar l'usuari pas a pas amb les instruccions per a realitzar els ajustos necessaris per a fer els canvis necessaris.

Principalment per aqueix motiu s'ha tractat anteriorment d'instruir el lector amb tots els conceptes necessaris amb la intenció que el mateix lector siga capaç d'identificar les similituds entre les diferents interfícies que poden presentar-se i clarament identifique amb un mínim de cerca entre les disponibles opcions aquelles que ha d'ajustar per a aconseguir deixar el sistema com desitja.

Ara s'enumeren les opcions rellevants que pot ser necessari ajustar relatives a UEFI, Linux, SecureBoot i arrancada, així com en quina secció pot trobar-les. S'adjunten captures de diferents models mostrant exemples d'on estan situades.

8. Fent canvis a través de la interfície UEFI d'una computadora

• Quan es disposa d'un computador que ja disposa d'un sistema operatiu instal·lat com Microsoft Windows:

• En bios UEFI:

No caldrà fer grans canvis, ja que no és important modificar el mode UEFI amb què arranca el sistema, tan sols es podria canviar o més aviat desactivar la manera SecureBoot (arrancada segura), perquè no requerisca de binaris signats en la instal·lació del sistema operatiu, la qual cosa és aconsellable si no s'exigeix un entorn de màxima seguretat corporativa i garanteix la màxima compatibilitat amb tots els controladors de dispositius, tant en sistemes Microsoft Windows, com Linux.

Si aquest canvi per a desactivar-lo no es realitza, el sistema només podrà arrancar fent una càrrega del carregador shimx64.efi. Els binaris del nucli de Linux sempre hauran de ser una versió signada (kernel-image-signed) per la distribució i no serà possible recompilar el nucli per un de personalitzat (que, realment, no és necessari per a un usuari que no siga extremadament avançat) sense la necessitat tediosa d'anar afegint claus amb MokManager.efi.

L'únic canvi prohibit perquè continue sent funcional la instal·lació de Microsoft Windows és el que afecta la manera de bios a CSM (Mòdul de compatibilitat), en el qual la bios UEFI passa a comportar-se com una antiga BIOS/MBR.

També és recomanable desactivar la manera FastBoot (arrancada ràpida). Això, encara que alenteix una mica el procés d'arrancada, generarà menys errors tant en Microsoft Windows com en Linux.

Si el sistema operatiu és funcional, l'ordre d'arrancada del sistema operatiu ja estarà correctament ajustat; és a dir, estarà seleccionat de les primeres opcions d'arrancada l'entrada corresponent Windows o HDD (disc dur) o NVMe (disc dur NVMe), seguit d'opcions com a USB, Network (Xarxa), PCIE (Pci express). No obstant això, és interessant fer el canvi posant per davant de la llista l'opció USB (així serà utilitzat aquest mitjà (USB) per a arrancar un sistema “live” i crear particions o realitzar la instal·lació, la qual cosa és el mètode més convenient per a realitzar-lo).

• En l'esquema de particionatge (serà necessari arrancar amb un sistema “live” de Linux i modificar les particions existents):

El sistema existent en el computador presentarà un particionatge perquè tot l'espai disponible en el disc estiga disponible per al sistema operatiu actual, amb la qual cosa serà necessari “retallar” una mica de l'espai actualment assignat per a poder realitzar-hi una nova partició i poder allotjar el nou sistema operatiu en un futur.

En un sistema preinstal·lat, a més de les particions que han d'existir per utilitzar una bios UEFI amb GPT, la partició ESP i la pròpia per al sistema que està instal·lat, especialment en computadores portàtils, sovint trobarem altres particions dedicades a les maneres de recuperació que ofereix el fabricant, que solen permetre recuperar l'estat inicial del portàtil tocant una combinació de tecles especials en l'arrancada (similar a la combinació que permet ajustar els paràmetres d'UEFI9. Interessa conservar aquestes particions com estan com una possible manera de recuperació o neteja del computador.

• Quan es disposa d'un computador que no disposa de cap sistema operatiu prèviament:

Les recomanacions són similars a quan ja es disposa d'un sistema Microsoft Windows instal·lat prèviament.

• En bios UEFI

Desactivar SecureBoot (arrancada segura) i desactivar FastBoot (arrancada ràpida). No activar la manera CSM, excepte si es pretén instal·lar un disc dur que ja té instal·lat un sistema operatiu amb MBR.

Serà convenient alterar l'ordre dels dispositius d'arrancada per a situar en primer lloc l'entrada corresponent a mitjans USB la qual cosa permet utilitzar aquest mitjà (USB) per a realitzar instal·lacions o utilitzar un mitjà “live” per a realitzar o canviar el particionatge.

• En l'esquema de particionatge (serà aconsellable arrancar amb un sistema “live” de Linux i crear les particions per als futurs sistemes):

Realitzar primer un particionatge basat en GPT per a “trossejar” o dividir l'espai disponible del disc dur realitzant una partició d'uns 200 Megaoctets, del tipus ESP, la qual serà formatada en format FAT32. A més, es realitzaran noves particions addicionals per a cada sistema operatiu que es desitge instal·lar. Si són Microsoft Windows, el format que acabarà sent utilitzat serà NTFS, i si és Linux, encara que existeixen múltiples formats, és aconsellable utilitzar l'estàndard EXT4.

En qualsevol cas, quan es pretén desactivar la manera Secure Boot (arrancada segura), pot ser necessari també utilitzar l'opció incorporada d'algunes UEFI “Clear Keys” (esborrar les claus).

Al final d'aquest article s'inclouen captures de pantalla comentades amb les opcions SecureBoot, Ordre d'arrancada, FastBoot, CSM en diferents versions UEFI de diferents fabricants.

Per a fer canvis en una interfície UEFI generalment només cal seleccionar (realitzant un clic de ratolí, o movent horitzontalment amb el teclat) la secció corresponent al grup d'opcions que es desitja modificar. Aquestes seccions que solen aparéixer en la part superior de la pantalla estan nomenades com a “Advanced” (avançat o expert) o bé “Security” (seguretat) o bé “Boot” (arrancada).

Una vegada en el grup d'opcions, canviaran les opcions disponibles en la pantalla i la informació que aquesta mostra permetent-nos moure'ns verticalment amb les tecles de cursor del teclat o bé amb el ratolí sobre l'opció. Una vegada seleccionada, bé amb el ratolí o prement amb la tecla, es poden desplegar les diferents opcions que pot prendre aquesta opció, a través de les que pot seleccionar-se una opció i amb una altra pulsació es quedarà seleccionat el nou valor.

En el cas de l'opció que estableix un ordre d'arrancada per a les diferents opcions d'arrancada, la qual es presenta generalment com una llista de les diferents possibilitats (HDD, Network, CDROM, PCIE, USB...) ordenades verticalment. Se sol canviar seleccionant una de les opcions i existiran botons perquè amb el teclat puguen ser col·locades en posicions superiors o inferiors respecte a la que estiguen. Aquest moviment també pot ser executat en alguns casos amb les tecles i del teclat.

Una vegada fets els canvis, s'ha d'activar l'opció eixir i guardar els canvis (Exit saving changes), que pot ser una opció i que generalment està associada a la tecla , alguns models, poden mostrar un quadre amb el resum de canvis que seran aplicats, uns altres poden presentar un quadre de confirmació de l'acció.

9. Preparació per a una instal·lació Linux en mode UEFI, particionatge

Encara que el tema d'aquest article no és documentar una instal·lació guiada d'un sistema Linux, sí que resulta interessant comentar quins haurien de ser els passos previs a una instal·lació per a garantir una correcta arrancada sense ocasionar pèrdues accidentals de dades, d'una forma senzilla i sense afectar possibles sistemes preexistents, com és el cas d'un sistema Microsoft Windows preinstal·lat quan s'adquireix una computadora nova.

També seran comentats tots els passos del particionatge necessaris en el cas d'un computador en el qual no es desitge mantindre el sistema operatiu prèviament instal·lat, la qual cosa agilita una mica les tasques de preparació prèvies i simplifica el nombre de particions o “buits” a realitzar.

Els motius pels quals és necessari un particionatge per a la instal·lació de Linux, a pesar que un sistema Linux permet lectura i escriptura de sistemes de fitxer natius de Microsoft Windows i obliguen a fer particions, són els següents:

• Perquè els atributs dels fitxers i els permisos que utilitza Linux són incompatibles amb els que són utilitzats en Microsoft Windows.
• Per a mantindre un ordre i simplicitat, les dades diferenciades han d'estar organitzats. Com que són sistemes diferents, no han d'interferir-se i facilitar futures actualitzacions o substitucions de qualsevol d'ells.
• Per eficiència, els sistemes de fitxers (forma en què s'emmagatzemen les dades en el disc dur) de Linux estan altament optimitzats i actualitzats, funcionen d'una forma més òptima en ser creats per a un funcionament natiu en Linux, sense que per això els utilitzats en altres sistemes operatius es puguen qualificar de “pitjors”. Són simplement “diferents” o amb altres particularitats que són utilitzades pel seu sistema operatiu.

9.1. Obtindre espai d'una instal·lació preexistent

Quan es parteix d'una nova computadora, és freqüent que ja dispose d'un sistema operatiu Microsoft Windows instal·lat. A més l'usuari ni vol ni té perquè prescindir d'aquesta instal·lació, que pot ser útil per a l'acompliment d'algunes tasques.

Per a començar amb els preparatius s'ha de realitzar un “buit” o partició en el disc del computador, per a aquest buit utilitzarem part de l'espai lliure del qual disposa el computador.

En sistemes Microsoft Windows, com s'ha indicat anteriorment, es pot utilitzar l'eina diskmgmt.msc per a observar i modificar el particionatge dels discos instal·lats en una computadora.

Ací es poden observar com en el Disc 0 hi ha ja creades múltiples particions. Aquest cas és molt freqüent en computadores portàtils on el fabricant afig diferents particions extra a les estrictament necessàries amb motius d'eficiència i recuperació.

En el cas de la imatge capturada, podem observar que hi ha cinc particions. En aquest cas el fabricant ha inclòs tres per a opcions de recuperació (marcades com a partició OEM) a més de les necessàries, les quals són:
1. La partició més xicoteta de totes (100M) (partició ESP) que, encara que no siga mostrada amb format FAT32, és molt probable que dispose d'aquest format perquè és el format que ha d'estar suportat segons l'estàndard UEFI, (podria ser un altre, però és un cas molt més rar).
2. La partició més gran de totes dedicada al sistema operatiu i les dades de l'usuari, en aquest cas nomenada com TIH0094200A amb 225 GB

Des d'aquesta mateixa interfície del programa és possible crear un espai lliure “retallant” de la partició existent per a poder crear una partició nova mitjançant l'opció de reduir volum.

No obstant això, no és un mètode ni òptim ni recomanat atés que sovint és incapaç de poder redimensionar eficientment. Noteu que, encara que disposa de 74,53 GB lliures, no permet redimensionar fàcilment o “retallar” més enllà de 2100 MB, per això sovint aquest mètode no és vàlid.

Per a poder realitzar aquest particionatge, és recomanable utilitzar les eines que proveeix un sistema Linux, les quals són molt més eficients i còmodes per a fer la tasca, i proveeixen en qualsevol imatge “live” d'un disc d'instal·lació Linux.

9.2. Preparació del dispositiu d'arrancada

Per a començar i poder realitzar un particionatge correctament tan sols serà necessari obtindre una imatge “live” en format ISO de la distribució que desitgem instal·lar mitjançant la qual podrem realitzar tots els passos necessaris fins a tindre un sistema totalment instal·lat.

En aquest cas serà utilitzada la distribució LliureX 19 la qual pot ser descarregada des de la pàgina web http://releases.lliurex.net

El fitxer que és descarregat pot o bé gravar-se en un DVD (mètode una cosa antiga) o bé copiar-se a una unitat USB. No obstant això, la còpia a una unitat USB no ha de ser realitzada mitjançant l'opció de copiar el fitxer a la unitat USB connectada, atés que el fitxer ISO descarregat conté múltiples fitxers empaquetats en el seu interior i és necessari que tinga la capacitat de ser arrancable.

Per a realitzar la còpia i desempaquetat de tots els fitxers de dins de l'arxiu imatge ISO des d'un sistema Microsoft Windows, podem utilitzar utilitats gratuïtes com Etcher (https://www.balena.io/etcher/) o bé Rufus (https://rufus.ie/), que haurem de descarregar, instal·lar i mitjançant uns senzills passos, seleccionem el fitxer imatge ISO descarregat, li indiquem la unitat d'USB a la qual desitgem copiar el contingut i ens realitzarà la còpia de forma molt senzilla.

Nota important: el dispositiu USB ha d'estar buit, atés que en el procés de bolcar el contingut del fitxer ISO a l'USB, tot el contingut serà destruït.

Si desitgem crear el dispositiu d'arrancada USB des d'un sistema Linux existent, tenim dues possibilitats:

1. La més senzilla:

dd if=/ruta/al/fitxer.iso of=/dev/sd bs=1M

(necessari substituir per la lletra correcta)

Aquest mètode és senzill encara que menys recomanable perquè:

• Cal identificar clarament el dispositiu USB connectat per al paràmetre of=/dev/sd la qual cosa pot donar peu a equivocacions molt greus, si així i tot es desitja, es pot obtindre amb la memòria desconnectada, connectar-la i mitjançant el comandament dmesg veure com és l'últim dispositiu /dev/sd connectat per a obtindre la lletra correcta que substitueix a la .

• Es realitza un abocament directament de la imatge DVD a l'USB, la qual cosa ocasiona que el format DVD (ISO 9660) es manté en l'USB, no s'hi podrà escriure i amb una capacitat bloquejada a la grandària del fitxer ISO.

2. Utilitzar Etcher (https://www.balena.io/etcher/) (descarregar, assignar permís execució +x al fitxer i executar), el qual mitjançant uns senzills passos (seleccionar el fitxer ISO, connectar el dispositiu USB perquè el detecte i prémer el botó), ens deixarà l'USB preparat per a arrancar.

Una vegada es disposa d'un USB arrancable Linux, podem continuar la preparació de les particions i realitzar la instal·lació de Linux en la computadora.

Nota: És possible, com s'ha comentat en aquest article, que prèviament haja de configurar-se UEFI perquè tracte d'iniciar primer des d'un dispositiu USB abans que des d'un disc dur connectat a la computadora.

10. Arrancada de sistema Linux “live” i particionatge

Amb el computador apagat, el qual ha sigut configurat per a intentar una arrancada des de la unitat USB, es connecta el dispositiu USB i es pressiona el botó d'encesa.

El sistema arranca des de la unitat USB i podem comprovar que està arrancant en manera UEFI. Se selecciona l'opció per a provar el sistema operatiu, perquè estem preparant les particions del sistema dual per a posteriorment realitzar la instal·lació

Una vegada el sistema operatiu està operatiu després de realitzar l'arrancada, haurem d'utilitzar la utilitat gparted per a realitzar una reducció de la partició utilitzada per Microsoft Windows i assignar l'espai a una nova partició.

Per a executar la utilitat gparted, obrirem aquesta utilitat des del menú o bé executant el comandament “gparted”

Ací es pot observar la mateixa disposició de particions que es mostrava a través de la utilitat diskmgmt.msc de Microsoft Windows. Es pot comprovar com la partició més xicoteta té com a opcions “boot, esp”. La partició que desitgem modificar i restar-li una mica de grandària és la més gran, en aquest cas /dev/sdb4 amb etiqueta TIH0094200A.

Nota: en el cas de disposar de diversos discos durs, la finestra de la utilitat començarà mostrant la disposició de particions del primer disc dur, la qual cosa és el cas més probable en un computador portàtil. No obstant això, es pot seleccionar un altre disc dur des del menú de la part superior a la dreta.

Es procedeix a seleccionar la partició i amb el botó dret del ratolí se selecciona l'opció de redimensionar/moure.

Es presenta un diàleg mostrant l'espai que actualment té la partició, el percentatge utilitzat i es pot seleccionar i arrossegar l'ansa dreta del gràfic per a especificar quant espai lliure s'ha de deixar i, per tant, la grandària final que ha de tindre la partició després de ser modificada. També es pot establir l'espai a reduir d'una xifra de manera precisa fixant el valor (especificat en MiB) en el camp “Espai lliure a continuació”.

En aquest cas, s'està modificant la partició per a deixar un espai lliure de 50 GB, suficient per a un ús normal en un sistema Linux. No obstant això, es poden seleccionar els valors que preferisca l'usuari segons el seu ús o desitjos.

Es pot obtindre més informació de la taula de particions seleccionant l'opció del menú Mostra > Informació del dispositiu, en aquest cas ens indica que estem utilitzant una taula de particions GPT.

S'observa gràficament com s'ha creat un buit que apareix “sense assignar” on abans no estava i estava ocupat per la partició que ha sigut marcada com a reduïda.

Totes les operacions que s'han anat seleccionant, encara no han sigut aplicades, només es mostra un resum que mostra la disposició final que reflecteix els canvis aplicats, per a realment aplicar els canvis s'ha de pressionar el botó de la barra d'eines perquè s'apliquen les operacions que apareixen enunciades en la part inferior de la pantalla.

Atés que és una operació destructiva, es demana confirmació per a realitzar l'acció.

Una vegada confirmat el canvi, es comencen a realitzar totes les accions pendents per a deixar en l'estat final seleccionat.

Quan es completen les operacions, indicarà l'èxit de l'operació i ja es disposa del buit realitzat per a poder crear una nova partició i instal·lar-hi Linux.

Es podria crear la nova partició directament des del mateix programa gparted; no obstant això, no serà necessari atés que durant la instal·lació es pot realitzar.

No serà necessària cap acció més, amb la qual cosa ja es pot tancar la utilitat gparted i procedir a la instal·lació del sistema.

Per a començar la instal·lació del sistema, es pot pressionar l'accés que està en l'escriptori, o bé si no fora present, apagar l'ordinador i tornar a arrancar el computador des del dispositiu USB com s'ha realitzat anteriorment, però aquesta vegada seleccionant l'opció d'instal·lar.

En aquest article no es cobreix el procés d'instal·lació. No obstant això, de manera senzilla, una vegada iniciat el procés d'instal·lació tan sols s'han de seleccionar els ajustos bàsics del sistema com a idioma, teclat, configuració de xarxa, on s'ha d'instal·lar el sistema, zona horària i usuaris a crear durant la instal·lació.

En el pas de selecció d'on s'ha d'instal·lar el sistema (Tipus d'instal·lació), s'ha de seleccionar l'espai lliure anteriorment creat com es veu en les següents captures.

S'ofereixen dues opcions, guiat i manual:

• L'opció guiada, és la recomanada per a realitzar una instal·lació on no es disposa, o no es vol mantindre el sistema operatiu prèviament instal·lat.
• Mitjançant l'opció manual, pot especificar-se una partició o un espai lliure on es desitja que siga instal·lat el sistema, també poden crear particions noves en l'espai lliure.

Seleccionant l'opció guiada, s'esborren totes les particions existents i es prepara el sistema per a realitzar la instal·lació Linux.

Si és un sistema basat en UEFI, es crearan almenys dues particions (o volums), una serà format FAT32 (partition efi) i almenys una altra serà per a emmagatzemar les dades de l'usuari i sistema.

En un sistema dual, on es manté la instal·lació Microsoft Windows, s'ha de seleccionar l'opció manual per a seleccionar l'espai lliure o partició on ha de ser instal·lat Linux.

Nota: No serà necessari crear particions del tipus ESP, atés que ja estaran creades per la instal·lació Microsoft Windows, el sistema Linux tan sols hi copiara alguns fitxers i mitjançant aquests fitxers establirà l'arrancada del sistema.

Seleccionant l'opció manual, s'haurà de seleccionar l'espai lliure recentment creat de 50GB i crear la partició nova en aquest. Per a això, cal utilitzar el botó Afig.

Es crea una partició nova de la grandària total, se selecciona el sistema de fitxers per defecte (Ext4) i s'especifica que s'ha d'utilitzar el punt de muntatge (mount point) → /

Nota: Podrien crear-se diferents particions separant dades del sistema de les dades de l'usuari i utilitzar punts de muntatge ( “/” i “/home” respectivament). Queda a elecció de l'usuari. Així també, es pot o no crear una xicoteta partició del tipus “intercanvi” (swap); no obstant això, en sistemes actuals que disposen gran quantitat de memòria instal·lada, no és un requeriment que afecte molt el rendiment.

Nota 2: També és possible realitzar des d'aquest menú la reducció d'espai en la partició existent de Microsoft Windows; no obstant això, és més gràfic i amigable realitzar-ho des de la mateixa utilitat gparted.

De manera anàloga a gparted, els canvis de format i establir el punt de muntatge que s'han anat seleccionant des d'aquesta pantalla d'instal·lació, s'han anat ajustant i mostrant com va quedant la disposició de particions en el disc dur; no obstant això, encara no han sigut aplicats.

Per a confirmar els canvis, s'ha de seleccionar l'opció per a passar de pantalla Instal·lar ara.

En tractar de passar de pantalla, es presenta un diàleg amb els canvis a realitzar on podem observar i comprovar quins canvis seran aplicats, atés que aquest procés no és reversible, se sol·licita confirmació.

Una vegada configurats les dades de particionatge (tipus d'instal·lació), tan sols és necessari especificar mentre va sent instal·lat el sistema, la zona horària de l'usuari i els usuaris a crear en el nou sistema.

Una vegada completada la còpia de fitxers a la partició, el sistema estarà disponible per a ser executat.

El sistema haurà detectat les instal·lacions de sistemes prèviament instal·lats i permetrà seleccionar amb quin sistema s'ha d'arrancar en cada inici del computador.

Es pot apagar el computador i retirar el dispositiu USB connectat.

Pantalla de selecció del sistema operatiu que es presenta en cada arrancada del sistema, es pot observar com la primera opció és el sistema recentment instal·lat Linux mentre que més a baix també es presenten entrades per a poder iniciar el sistema Microsoft Windows que prèviament estava en la computadora.

Nota informativa:

Durant els últims passos de la instal·lació del sistema, quan s'està realitzant una instal·lació basada en UEFI i es copien fitxers de bootloader (carregadors, shimx64.efi o bootx64.efi i grubx64.efi) a la partició ESP en un o diversos directoris amb el nom de la distribució, també són afegides entrades a la NVRAM d'UEFI perquè “recorde” que fitxer carregador (bootloader) ha d'utilitzar per defecte (distribució/shimx64.efi) juntament amb una etiqueta associada (nom de distribució), atés que el carregador és l'encarregat de presentar el menú de selecció que és mostrat en l'última captura.

Així doncs el procés d'arrancada funciona així:

1. Encesa
2. Tasques de comprovació del maquinari per UEFI
3. Es comproven l'ordre de les entrades configurades en NVRAM
4. Es llança la primera opció vàlida en la llista
5. (Si és l'opció Linux es carregarà shimx64.efi o bootx64.efi)
6. shimx64.efi o bootx64.efi és validat com un bootloader acceptat i cedeix el control al carregador estàndard de Linux (grubx64.efi)
7. grubx64.efi carregarà el fitxer grub.cfg que està en la partició efi
8. Aquesta configuració grub.cfg és genèrica i solament estableix l'identificador de la partició on està instal·lat Linux
9. S'activa la partició identificada, es busca el directori /boot/grub/grub.cfg i es carrega aquesta configuració, que és la que conté el menú d'arrancada
10. Es mostra el menú de selecció d'arrancada de l'última captura
11. Es llança el sistema operatiu.

Es poden obtindre les entrades configurades de l'NVRAM UEFI, des del menú de configuració d'UEFI per a així canviar l'ordre d'arrancada o modificar el fitxer carregador que està associat mitjançant la utilitat efibootmgr.

11. Ús d'efibootmgr

Amb “efibootmgr” executada sense paràmetres mostra les entrades i ordre actualment configurats. També es poden eliminar les entrades obsoletes de la llista, canviar l'ordre d'arrancada de les diferents opcions i crear noves entrades associades a fitxers efi.

Exemples:

• Llistar les entrades d'arrancada en la NVRAM, és necessari utilitzar l'opció “-v” per a mostrar el fitxer al qual apunta l'entrada:

root# efibootmgr -vBootCurrent: 0002Timeout: 3 secondsBootOrder: 0001,0003,0002,0000,0004Boot0000* CD/DVD Drive BIOS(3,0,00)Boot0001* Hard Drive BIOS(2,0,00)Boot0002* Ubuntu HD(1,800,61800,6d98f360-cb3e-4727-8fed-5ce0c040365d)File(\EFI\boot\bootx64.efi)Boot0003* Hard Drive BIOS(2,0,00)P0: ST1500DM003-9YN16G

Quan l'entrada no apunta directament a un fitxer efi d'una partició, com és el cas d'entrades de dispositius extraïbles o bé entrades genèriques de discos durs, el fitxer que tractarà de buscar és /EFI/BOOT/boot.efi de manera genèrica.

• Crear una entrada nova:

root# efibootmgr -c -d /dev/sda -p 2 -L "Ubuntu" -l "\efi\boot\bootx64.efi"

on:
-c : selecciona crear una nova entrada
-d: selecciona el disc on es troba la partició ESP
-p: selecciona el número de partició on es troba la partició ESP
-L: l'etiqueta que s'associarà a l'entrada
-l: selecciona el carregador o imatge efi a carregar

• Eliminar una entrada de l'arrancada: (en aquest cas s'elimina l'entrada numerada com Boot0002*)

root# efibootmgr -b 2 -B

• Canviar l'ordre d'arrancada de les entrades:

S'ha de copiar la línia dels valors que mostra el “BootOrder” substituint els valors en l'ordre adequat:

root# efibootmgr -vBootOrder: 0003,0003,0002,0000,0004

root# efibootmgr -o 0001,0002,0003,0000,0004

10. Annex imatges de diferents interfícies UEFI

Totes les imatges que apareixen en aquest annex són merament informatives i poden patir canvis en qualsevol de les seues versions. Només són mostrades com a exemples per a aprenentatge de l'usuari amb les diferents interfícies gràfiques que poden presentar-se i servir com a referència per a familiaritzar-se a orientar-se entre les diferents seccions i les opcions que solen contindre.

S'aprecia que l'opció Secure Boot està dins del panell pertanyent a la secció Security. Des d'ací pot desactivar-se i activar-se

Des de la pestanya Advanced s'aprecien les opcions per a fer un canvi d'ordre d'arrancada i configuració del sistema, des de la qual pot ser que existisquen més opcions relacionades amb l'arrancada i UEFI.

Dins del menú System configuration es troba el tipus d'arrancada que ha de realitzar la computadora.

S'aprecien els diferents mètodes de funcionament d'arrancada que presenta UEFI en aquest computador. Sempre és preferible seleccionar la manera UEFI o UEFI Legacy.

Si se selecciona l'opció per a canviar l'ordre dels dispositius d'arrancada. En aquest computador se'ns presenta la llista com en la imatge.

Pot ser interessant sempre tindre com a primera opció d'arrancada el dispositiu USB, per a poder utilitzar còmodament sistemes operatius en manera “live” o bé realitzar la instal·lació d'un sistema operatiu des d'una unitat USB.

En el cas de no tindre res “arrancable” connectat a una unitat USB en aquesta computadora, es tractarà d'arrancar des del disc dur.

En aquesta imatge podem comprovar com la interfície UEFI és bastant antiga i encara presenta un aspecte semblant a les antigues interfícies BIOS; no obstant això, aquesta sí que és una bios UEFI.

Es pot observar que l'opció de Secure Boot està en el menú Security. En aquesta computadora està en mode Custom. Caldria posicionar-se en aquesta opció i prémer Intro per a obtindre les diferents opcions amb les quals està configurada.

En una altra versió del mateix fabricador, l'opció de Secure Boot i ordre d'arrancada s'agrupen en l'apartat System Configuration. Com s'aprecia, en prémer sobre l'opció de Secure Boot, es presenten les opcions per a establir-ho com activat o desactivat. Noteu que en la part inferior d'aquestes interfícies o en els laterals s'indiquen les tecles que són utilitzades per a moure's, canviar els valors o guardar tots els canvis i eixir.

En aquesta versió sota la secció Advanced es troba l'opció de selecció de manera d'arrancada.

En aquesta imatge es pot veure que les opcions per a establir la manera d'arrancada, Secure Boot i ordre d'arrancada es troben agrupades totes juntes dins de la secció Boot.

Aquesta versió presenta el Secure Boot desactivat i està utilitzant la manera Legacy activat. En aquest cas, s'està usant una manera d'arrancada basada en MBR.

En aquesta UEFI del fabricador Dell, en la secció Security es pot activar i desactivar Secure Boot i la manera d'arrancada.

En aquesta versió s'activa i es desactiva Secure Boot des de la secció Security.

Des de la secció Boot es pot seleccionar si es desitja activar la manera CSM (manera BIOS) i l'ordre dels dispositius per a l'arrancada.

No sol ser necessari, però es pot introduir una nova opció d'arrancada UEFI en l'NVRAM des de la mateixa UEFI, de manera similar a com actuaria efibootmgr.

En aquesta UEFI s'observa com dins del menú Security es controlen les opcions de Legacy support/CSM , Secure Boot i Fast Boot.

En un sistema on Secure Boot està desactivat, és segur utilitzar l'opció per a eliminar les claus (keys) de secure boot, encara que no sol ser necessari utilitzar aquesta opció.

En les captures que segueixen a continuació s'aprecien bios UEFI més modernes que presenten interfícies més visuals, generalment pertanyents a plaques base de computadores de sobretaula (encara que no té perquè).

Nota: En algunes d'aquestes interfícies, hi ha d'activar el Mode expert perquè es mostren totes les opcions, atés que en la versió Bàsica sol es mostren les opcions més simples i freqüents.

En aquesta captura com és habitual en la secció Security es troba l'opció per a activar o desactivar Secure Boot.

Des de la secció Boot estan les opcions que activen la manera CSM/BIOS MBR així com la selecció UEFI o Legacy.

Aquesta versió canvia l'aparença del fons. No obstant això, les opcions continuen trobant-se en les mateixes seccions.

Captura de versions antigues per a plaques base del fabricant ASUS.

En alguns models de plaques antics no hi ha una opció o menú clar que puga desactivar l'estat de Secure Boot i per a fer el canvi cal seleccionar com US Type (tipus de sistema operatiu) Other US, en aquestes versions s'assumeix que Windows sempre ha d'estar instal·lat en sistemes UEFI i que els altres sistemes operatius sempre funcionen amb una altra manera.

En models recents és més intuïtiu les maneres per a activar o desactivar Secure Boot.

Menú per a seleccionar la manera bios CSM i habilitar l'ús d'MBR.

Altres aspectes que poden tindre versions recents del fabricant ASUS, com es veu en les UEFI modernes es poden disposar de múltiples idiomes, però les opcions solen estar sempre en les seccions “Security” (seguretat), Boot (arrancar) o Advanced options (Opcions avançades).

Si la manera Secure Boot no pot desactivar-se, pot ser necessari ajustar el tipus de sistema operatiu a “Other OS” (Un altre).

En models del fabricador MSI, el menú d'ordre d'arrancada es presenta com una llista en horitzontal d'icones en la part superior de la pantalla, per a canviar l'ordre s'arrosseguen els elements posicionant-los davant o darrere en la llista.

Les opcions per a activar o desactivar Secure Boot es troben en el menú Settings (Ajustos).

Es pot veure com en aquesta UEFI, es poden ajustar ràpidament l'ordre d'arrancada des de la part superior; no obstant això, des de la secció Settings també es pot obtindre la llista en format text que proporciona més informació, en aquesta captura es pot veure una manera híbrida on l'ordre d'arrancada intentarà arrancar primer els dispositius en manera UEFI (opcions 1-6) i posteriorment en manera Legacy (7-13).

Es pot apreciar com es pot activar/desactivar Secure Boot des de diferents llocs, en aquest cas des del menú Windows 8 Features o bé des de la part inferior, l'opció Secure Boot i Secure Boot Mode.

UEFI que disposa de la mateixa aparença que la captura anterior; no obstant això, aquesta versió és més antiga com es pot observar pel copyright i dins de la mateixa secció s'agrupen diferents opcions.

En models més moderns sempre solen tindre un aspecte canviat. Noteu el menú inferior nomenat “Easy mode” vs “Expert mode” que permet canviar les seccions i quantitat d'opcions mostrades, a més d'accessos per a canviar l'idioma de la interfície, actualitzar UEFI o control de ventiladors.

Captura desactivant CSM i, per tant, forçant l'ús de GPT independentment si SecureBoot està actiu o no i de si la manera de funcionament és Legacy o només UEFI.

Captura amb la manera CSM actiu, el qual té FastBoot desactivat perquè és una característica de bios UEFI modernes. Aquest mode pot ser necessari segons si es tenen connectades alguns models de targetes gràfiques antigues.

Més captures del fabricador Gigaoctet

Per a dispositius del fabricador Intel, és necessari activar el mode Advanced Setup per a obtindre totes les opcions disponibles. En el mode simple es poden configurar molts menys ajustos. Si que es pot, per exemple, visualitzar l'estat de la computadora i ajustar l'ordre d'arrancada.

Amb les opcions desplegades es pot tindre accés a modificar la configuració de Secure Boot.

Opcions de desactivació / activació de la manera Secure Boot en computadores del fabricador HP.

Es permeten diferents mescles de maneres de funcionament amb un ajust; no obstant això, noteu que les maneres Legacy i Secure Boot tots dos actius són excloents.

En diferents models pot canviar la terminologia utilitzada; no obstant això, es refereixen a les mateixes característiques anteriorment mostrades.

Aspecte d'una UEFI per a computadores del fabricador Samsung.

Un altre aspecte del fabricador Samsung que mostra l'opció d'habilitar maneres CSM. En aquest cas el valor UEFI seria desactivat.